Marta Benito
DIMONIS
Ex-orcismes i in-orcismes de Verdaguer
Dimonis és una exposició que es va fer desde el 2 de juny fins al 11 de septembre de 2022. Aquesta anava sobre els ex-orcismes i in-orcismes en els que va estar Verdaguer durant quatre anys i que va anant apuntant en un quadern per cada any.
Aquesta exposició ha sigut organitzada per casavanroque amb la coordinació de Ester Martínez. Els textos d’aquesta obra són del segle XIX i pertanyen a Jacint Verdaguer. L'exposició té un estil contemporani.
OBRA
Paràsits electromagnètics en directe.
La peça "Paràsits electromagnètics en directe." de El niño de Elche eren 7 pantalles amb una part diferent de la cara d'un noi en cada una d'elles. Aquestes tenien la carcassa frontal de les televisions de color negre, però en la part posterior podies observar l'interior de cada una perquè estava cobert amb vidres transparents. També podies veure tots els cables per terra,
indicant on estava connectant. Al transcurs de l'exposició les parts de la cara que apareixien en cada pantalla anava variant.
En aquesta peça va participar El niño de Elche, un cantant de flamenc. En aquesta obra, tal com el seu nom indica ("Paràsits electromagnètics en
directe") fan que tinguis la sensació que el cantant està sentint la música en el moment. També impressiona ho a prop que està de la
pantalla. D'on treu els textos
aquest cantant és dels apunts
de Jacint Verdaguer (1845-1902).
Aquest, en el segle XIX, tal com
ja he comentat abans, va estar
present en diferents exorcismes
durant quatre anys. En aquell
moment hi havia una gran crisi
social, tant a Europa com a nivell
mundial. En aquesta època de
tres corrents artístics
(Romanticisme, neoclassicisme
i realisme) es comença a
qüestionar molt a l'església.
OPINIÓ PERSONAL
Va ser una exposició, sinó molt estranya per ho diferent que era comparat amb el que havia vist fins ara, interessant. Al principi no ho vaig entendre gaire, però temps després vaig aconseguir treure algunes idees. Hi havia molts recursos sonors i visuals. En aquesta exposició vaig sentir una mica d'estrès, sobretot en les parts que hi havia molt de soroll, encara que també va haver moments de més calma. Aquesta mateixa en algun moment o un altre em va provocar molta confusió, tristesa i estrès. No sé si va ser per les cançons o per la il·luminació vaig sentir que algú estava atrapat en una habitació i només tenia una llibreta en la qual ja no podia escriure res més a part d'incoherències.
En conclusió m'ha semblat una exposició molt interessant i molt educativa. M'ha ajudat a obrir més els meus horitzons i poder veure l'àmplia varietat de recursos que puc utilitzar en el món de la cultura audiovisual. Potser no ho vaig entendre gaire de l'exposició, però crec que m'ha ajudat a poder adonar-me que no tot té perquè tenir el mateix sentit per tothom.
INSTAL·LACIÓ
La instal·lació estava limitada per unes cortines que intervenien amb l'obra. Aquesta estava utilitzant moltes tècniques sonores, lumíniques i visuals. Aquesta exposició va tenir una durada de 40 min. La instal·lació era escala 1:1 del pis original del 4t-2a del número 7 del carrer Mirallers. Hi havia molts estímuls, ja sigui creats per les obres que hi havia allà, com per exemple: les cintes mètriques i l'aigua, els inflables... Les obres estaven situades de la següent manera: "Paràsits electromagnètics en directe." per El niño de Elche situada a la cantonada esquerra a baix, "Font, paraigua, i parallamps. Simbologia de l'aigua." A la cantonada dreta a baix, "Natura, ratllades de les llibretes/censura", situada al mig de la part esquerra de la sala; "Les llibretes són un camp de batalla. Ratllades i censura.", situada a la cantonada esquerra a dalt, "Llits, cadenes, lligams", situada al centre de la sala, també "Polifonia sobre la possessió." Situada a la part central a dalt, "Què es diu i com es diu. Enregistrament de l'exorcisme d'anneliese michel/ subtítols dels quaderns." I "Yanvalou/foscor blanca." Per Rocío Molina i Maya Daren, situades entre l'obra central i l'entrada; "La disponibilitat del vidre i les aigües" situada a la part central esquerra, i per últim: "Yanvalou de les criatures. Ritme de voudun d'haití", situada a la part superior esquerra.
ESPAI SONOR
Segons l'artista va veure que aquella obra era digna d'atenció, llavors va fer tot ho possibles perquè la gent ho coneixes. No es va esperar tant èxit, gràcies això van poder fer una exposició. És un discurs molt bonic, ja que en un moment arriba a dir que al final tot acaba convertir-se en música, que fins i tot el silenci és part d'ella. També és molt interessant el que hagi canviat el nom al seu llibre. El criteri del comissari va ser bastant bo, pel fet que en el meu cas sí que vaig poder experimentar aquella sensació demoníaca. També entre les obres hi tenien la seva harmonia.
